Els minairons són uns éssers fantàstics de mida diminuta. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Al Pais Basc es diuen mamurrak, mamarruak, galtzagorriak, famerijaleak, beharreztanak, aidetikakoak, patuek, zaingorriak, ximelgorriak. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats dintre d'un canut d'agulles.
Conta la veu popular que un dia l’amo de cal Feu de la Guàrdia anava cap a Organyà amb el seu mosso per la collada del Pillat. Quan van arribar a l’Arreposador, l’amo es va adonar que s’havia deixat a casa el canut dels minairons, aquells éssers petits i valents que es cullen d’una planta la nit de Sant Joan, sempre que hi hagi lluna vella.
-Ton, has de tornar a casa i dir a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però sobretot no l’obris per res del món.
El mosso va complir l’encàrrec, però no se’n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i, a l’instant, una rècula de minairons van sortir del canut afal·lerats, demanant-li feina i més feina.
-Atartereu rocs, tants com pugueu -els va manar en Ton, sorprès i esverat.
Quan li va semblar que els minairons en començaven a fer un gra massa, en Ton els va donar entenent de tornar-se’n a la capseta, que si no...
Els tarters de rocs, sorprenents i fins inexplicables, que hi ha al bosc de l’Obaga de la Guàrdia en donen testimoni.
(si cliqueu sobre la imatge o el títol del missatge podreu veure un video on, a partir del minut 5 el Sr. Josep Fabregat explica la llegenda dels minairons)
